Solicitud- Caterina Albert

Caterina Albert i Paradís més coneguda pel seu pseudònim de Victor Català, neix a l'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966. És una de les escriptores fonamentals de la literatura catalana del segle XX. 
Va conrear diferents gèneres literaris: novel·la, narrativa, poesia i  teatre. Però la seva obra més coneguda és Solitud, novel·la cabdal del Modernisme amb la qual es consagrà com a escriptora.

Filla gran de Lluís Albert, advocat, polític i propietari rural, i Dolors Paradís. Va viure de les rendes familiars al seu poble natal que Visqué fins al 1904 seguidament alternà l'Escala amb Barcelona. Es va cuidar de la seva mare i del patrimoni familiar després de la mort del seu pare i de la seva àvia materna.


La seva educació es va desenvolupar en el si familiar, espai on va poder desenvolupar les seves habilitats artístiques en el camp del dibuix, la pintura i l'escultura. Apassionada de la lectura des de petita, una gran lector, i amb la influència de la mare, que escrivia poesies, i l'àvia, va iniciar-se de forma autodidacta en el terreny literari. Com a escriptora va defensar la seva independència i va defugir les tendències culturals oficials.
Els coneixements que tenia d'italià i francès li permeteren ampliar les seves lectures. Viatjà per Europa, sobretot per Itàlia. Féu temptatives com a escriptora des de molt jove, però no es donà a conèixer fins el 1898, essent premiada als Jocs Florals d'Olot pel monòleg La infanticida i el poema El llibre nou .Tot i que les dues obres van ser premiades, es va crear un gran escàndol al descobrir-se l'autora.
Com a poeta publicà El cant dels mesos i El llibre blanc. Com a autora de teatre escriví peces tràgiques, recollides als volums Quatre monòlegs i Teatre inèdit. Però on realment va tenir èxit fou en el terreny de la narrativa. L'any 1902 publicà el primer recull, Drames rurals, sota el pseudònim de Víctor Català.
La seva narrativa es pot dividir cronològicament en tres etapes.
La primera abasta els anys 1902 al 1907, durant el quals publicà Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius , i la novel·la Solitud. Després dels atacs dels noucentistes contra els modernistes, el 1918 reprèn la seva producció amb la novel·la Un film (3.000 metres), La mare Balena, Marines i Contrallums. La tercera etapa s'inicia després de la superació de la guerra i de la mort de la seva mare, amb Vida mòlta i Jubileu. El conjunt de la seva obra narrativa correspon al que s'ha anomenat "naturalisme rural" o "ruralisme".


La societat de l'època desaprovava que una dona fos escriptora i que a més a més escrivís sobre els temes que ella tractava. El pseudònim masculí li donava, doncs, protecció davant les crítiques i llibertat moral per desenvolupar la seva obra literària.


https://www.youtube.com/watch?v=r0XBNQX75fA –vídeo digital de l’autora.


Context literari i ideològic


Moviment al qual pertany


·        Època

La literatura modernista o el Modernisme literari és un moviment que es donà a Catalunya a la darrera dècada del segle XIX i durant la primera del XX. Concretament la narrativa modernista del 1901 a 1912.
El Modernisme és un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacròniques, és a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes.


Justificació: Ho és perquè tracta el tema de l’autoconeixement i la superació humanes. El mateix que el de bona part de la narrativa modernista, la tensió entre l’individu (o l’artista, l’intel·lectual) i l’entorn (la societat, la massa), i la lluita que ha de dur a terme aquest individu (sovint es tracta del protagonista) per conèixer-se a si mateix i no deixar-se arrossegar per les decisions de la resta. Aquesta lluita es divideix en diverses fases: consciència (l’individu percep la realitat), voluntat (l’individu manifesta interès i desig de transformar la realitat que l’envolta i que li és hostil) i, finalment, acció (es produeix la lluita per aconseguir els seus objectius). 





·        Característiques


En línies generals a literatura modernista es va caracteritzar per:





·        Etapes


El Modernisme viurà dues grans etapes:


1a ETAPA: 1892-1900. És l'etapa més combativa del moviment, en la qual els modernistes aniran rebent i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra...). L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren és recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista.
-         Actitud modernista:
1.      El Regeneracionisme Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per un procés de modernització i europeïtzació. La societat catalana està "malalta" i necessita "regenerar se". L'artista serà l'encarregat de diagnosticar aquesta malaltia i de donar-li solució. Per tant, hi haurà un sector d'intel·lectuals i d'artistes modernistes, els anomenats "regeneracionistes", que opinen que la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer progressar la societat, superar el seu endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la mantenen immòbil i anacrònica. Dins del Regeneracionisme, tindran un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche i del dramaturg noruec Ibsen.


2.      L'Esteticisme Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics. Això vol dir que defensen una renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials. Són els esteticistes.


3.      "Bohèmia daurada" i "Bohèmia negra": Les actituds i els comportaments del grup modernista esteticista estan molt lligats al que s'anomena "bohèmia", una forma de vida, de comportar-se, de vestir-se, etc, propi d'aquells artistes que es volen presentar com a creadors de bellesa, que viuen totalment dedicats al seu art i que, per tant, han de ser diferents de la resta de la societat en tots els aspectes. Ara bé, els esteticistes, en general, formen el que s'anomena "bohèmia daurada". No podem oblidar que la majoria eren fills de famílies burgeses, amb negocis, que podien donar-los suport econòmic mentre ells es dedicaven exclusivament a la creació artística, per la qual cosa no s'havien de preocupar per qüestions econòmiques.


2a ETAPA. 1900-1911. Mentre que la primera etapa del moviment s'havia caracteritzat per ser combativa i fonamentalment teòrica, la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora, la burgesia, sensibilitzada  arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme polític de caire conservador. Pel que fa a les publicacions que recolliran les iniciatives modernistes en aquesta segona etapa destaquen Joventut i El poble català. En aquesta segona etapa s'escriuen la majoria d'obres modernistes. En el moment que sembla que els objectius de renovació i modernització dels modernistes comencen a assolir-se, perquè la burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. El programa noucentista acabarà triomfant i això significarà l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.


·        Objectius


Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura, la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la literatura, la cultura en general han de respondre als temps que corren i canviar al mateix temps que ho fa la història. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc. En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes és el d'una literatura oficial, lligada encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals. Consideren que aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per la temàtica (recordem el lema dels Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor, que no és un professional de la literatura. A més, la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic, medievalitzant, que no tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i que els modernistes consideraven que no era apte per fer literatura moderna. Per això, una de les preocupacions del moviment modernista serà normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a nivell de l'europea, objectiu que aconseguirà la generació següent d'intel·lectuals, els noucentistes, ja que l'any 1913 Pompeu Fabra publicarà les seves Normes ortogràfiques. Per tant, "modernista" serà sinònim d'intel·lectual i artista partidari de:







·        Naturalisme i simbolisme


En la novel·la apareix el naturalisme rural. La Mila lluita per assolir la seva plena auto-realització enfront de la societat i de l’ambient que l’envolta. L’assoleix després de veure’s violada i destruïda per les les forces negatives. Finalment ho abandona tot.
Per tant s’enfronta amb la natura i al misteri sens poder-ho dominar en un principi.


L’espai i els objectes que basteixen l’obra adquireixen un sentit simbòlic, i per això la novel·la es localitza en ambients rurals que faciliten un tractament simbòlic de la natura.
·        Fons ideològic i filosòfic: Vitalisme (Nietzche)


Dins de l’actitud modernista del Regeneracionisme, tindran un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche i del dramaturg noruec Ibsen.
Del filòsof Nietzche recullen la crítica despietada del amb la seva voluntat individual i amb el seu orgull pot canviar la societat. Els regeneracionistes recullen aquestes teories i consideren que l'artista modernista té la tasca de dur la modernitat a la massa social.


I el Vitalisme  es la tendència que afirma que la vida no es pot explicar nomes a traves els elements racionals, la vida no es pot mesurar matemàticament (vs. Positivisme). El vitalisme es l’afirmació de la vida per sobre de tot.


El pensament de Nietszche es una critica contundent, brutal, radical a tota la tradició occidental: filosofia, moral, religió, ciència, la política, etc.




·        Models literaris: Raimon Casellas, Àngel Guimerà i Joan Maragall


Alguns models literaris actualment són:


1.      Raimon Casellas : A partir de 1882 com a redactor del diari "La Vanguardia" inicia les seves activitats com a teòric del Modernisme conjuntament amb altres artistes com Rusiñol i Casas.
En aquest sentit, va prendre part a les Festes Modernistes que organitzava Rusiñol a Sitges.
L'any 1901 escriu la seva novel·la més coneguda "Els sots feréstecs" que va produir un gran efecte entre els cercles modernistes literaris i es considera una de les obres mestres de la narrativa modernista catalana, alhora que representa el primer exemple de novel·la rural que després va caracteritzar fortament al Modernisme.


2.      Àngel Guimerà: Es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en La Jove Catalunya i el 1871 fou un dels fundadors del setmanari La Renaixença que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l’any següent rebé la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l’englantina, i fou nomenat mestre en gai saber.


3.      Joan Maragall: L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també escrivia amb castellà. El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada "Dins sa cambra". A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor dels nous corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col·laboracions en les revistes protagonistes del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -. A part de participar als  Jocs Florals també participa a les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges.
L'any 1894 es torna a presentar als Jocs Florals de Barcelona amb el poema "La sardana" guanyant la Englantina. El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glossa, sent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural.
Maragall s'identificava amb un nacionalisme català tradicionalista i catòlic, però mai va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambò perquè es presentés a les eleccions de diputats a corts. Aquesta tendència conservadora, ben reflectida en el seu estil literari, fa que se li classifiqui dins d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater - que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals.
Gènesi de l'obra
·        Revista/editorial ‘Joventut’.


Solitud va aparèixer en forma de fulletó en el suplement de la revists ‘Joventut’ des del maig de 1904 a l’abril de 1905. Es veia obligada a anar lliurant els capítols a mesura que l’obra anava sortint publicada; el fet de no poder rellegir el conjunt de l’obra abans de lliurar-la són la causa de les contínues manifestacions d’insatisfacció respecte a aquesta novel·la.
Per a Victor Català, els entrebancs responien a l’angoixa del calendari i al compromís d’haver de lliurar en dates concretes el text corresponent. Però el fet d’haver  estat publicada per entregues no afecta gens la composició de Solitud, ja que aquest sistema de publicació s’adia perfectament amb el caràcter acumulatiu de l’estructura d’aquesta obra. Esta formada per capítols més o  menys autònoms, alguns dels quals no són fonamentals ni imprescindibles.


·        Etapa ‘ruralista’ Victor Català (1901-1907)


‘En posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un ‘drama rural’. Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments d eles figures i vaig fer entrar en la narració del paisatge.  Aquest últim aspecte i la simbolització que permet l’ampliació són els trets que particularitzen Solitud.
Punt de vista narratiu
El narrador es omniscient gairebé sempre focalitzat en la Mila i, la majoria de vegades, clarament subjectiu i es refereix als personatges en 3ª persona, combinant l'estil directe amb l'indirecte. El subjectivisme és bàsic a tota la novel.la, la realitat parteix d'emocions i sensacions. Ho sabem tot a partir de les sensacions i pensaments de la Mila.  
Sabem la visió dels altres personatges perquè giren entorn d'ella influenciant-la cadascun de manera diferent. Tot i que el Pastor és narrador intern testimoni i que fa aquest paper quan explica les seves rondalles.
S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector.
Argument
L'argument se centra en la tràgica història de la dona insatisfeta la Mila a l’ermita de Sant Ponç i la seva evolució. Tracta les dificultats que ha de vèncer la Mila, les quals la  portaran al desequilibri emocional. Algunes dificultat com la relació matrimonial amb el seu marit Maties un home gandul i amb poca personalitat que es qui l’ha portat a l’ermita , la superació a la por per l'element sinistre l’Ànima, , la impotència per establir un lligam profund d’amor amb els ésser que la volten com el Pastor, el desitg de ser mare, entre altres. Finalment la Mila, incapacitada per reconciliar-se amb el seu marit, Maties, decidirà abandonar aquell indret on ha conegut la malesa i la desolació per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Estructura
·        Temps
Solitud va des de la primavera a la tardor o l’inici de l’hivern. Concretament, començaria el 9 d’abril i acabaria el 14 de desembre de l’any 1902.
1. Capítols I-X: 9 d’abril al 12 de maig
2. Capítol XI: 13 de maig al 3 de novembre
3. Capítols XII-XVIII: 4 de novembre al 14 de desembre
Les dates són aquestes a causa de diverses raons, tot i que l’autora no fa aparèixer cap data al llibre: gràcies a les múltiples referències temporals que hi són presents i observem al llarg de la novel·la. Aquestes referències són més profuses a l’inici de l’obra que no pas al final.
Podem dividir l’obra en tres parts.
·        Viatge iniciàtic
 Està molt lligada a la temàtica de la novel.la, és una estructura tancada en si mateixa en què el contingut temàtic es dóna en dos punts equidistants en els quals la posició inicial i la final són divergents perquè mostren l'evolució personal d'un personatge (característica modernista) i l'interessant és que el punt d'arribada, malgrat que es considera el final de l'obra, representa l'inici d'un nou cicle.
·        Fragmentarisme
Introducció. Capítols 1-6 Inici de la pujada a la muntanya
Desenvolupament. Capítols 7-14 Clímax (ascensió al Cimalt)
Desenllaç. Capítols 15 -18.
Unitat tancada amb una presentació i un desenllaç que finalitza amb un comentari que clou la narració i manté l'interès per allò que vindrà. ( Això es deu al fet que es publicava per entregues).
·        Premonicions
Referències temporals. Quasi tots els capítols comencen amb una referència temporal que enceta o continua el discurs narratiu (...La Mila passà 10 o 12 dies...)., (de bon matí...).
Temes
L'obra tracta diferents temes alguns d’ells són:
1.      La dona concretament la Mila, una jove que viu reprimida sense llibertats. Un dels motius és el matrimoni al que no li fica fi tot i veure que no hi ha res bo. A més viu amb una sensació plenament de tristesa no hi ha cap cosa que la motivi i és a causa de tot el que li envolta. En els dos últim capítols podem veure que la Mila es converteix en una dona de cap a peus amb dret i llibertat.
2.      Amor, erotisme i maternitat. L’amor costa de veure ja que en aquesta novel·la es veuen moltes relacions tòxiques a les quals costa de veure l’amor. Però si podem veure l’erotisme com a sentiment entre dos personatges la Mila i el Pastor i manca entre el Pastor i la Mila. I finalment el desig de maternitat que té la Mila.
3.      L’autoconeixement és un dels principals temes ja que la protagonista es la Mila i es veu un gran canvi en el seu pensament ja que en un principi no tenia ni era capaç de decidir que fer a causa de la por, la ceguesa i el desconeixement propi i de l'entorn, però finalment es donà compte de com és ella i els personatges del seu voltant, s’arriba a conèixer a sí mateixa i decideix ser lliure i autònoma.  Es pot dir que és una noia durant la novel·la es reconeix i madura. És pot dir que autoconstrueix i descobreix la seva pròpia personalitat a causa de les circumstàncies que poden semblar negatives però en realitat l’ajuden a ser ella com és de veritat.
4.      Oposició individu-multitud. En aquesta novel·la es pot veure que la protagonista viu sotmesa a la multitud ja sigui als comentaris ja que tothom es creu amb el poder d’opinar o amb les accions. Podríem dir que quan es troba en ella mateixa es fa un lloc entre la multitud per arribar a ser un individu únic sense necessitar a ningú més.
5.      El dolor i solitud durant la novel·la Mila la protagonista ha de fer front a un dolor i una solitud que no accepta. Un dolor i una solitud a causa de diferents variants com el seu home, el lloc on esta, i ella mateixa que anirà assumint i superant-t’ho. Finalment al assolir el coneixement de la seva pròpia personalitat li suposarà assumir la pròpia solitud i li donarà la seguretat i convicció de marxar i poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
6.      La bestialitat de l’Ànima. Se’l defineix interiorment així com una bestia a més a més també descriu els seus trets que coincideixen a un animal, com un llop ( amb molt pel, moltes genives i unes dents molt blanques). I un dels personatges el qual segueix els passos de l’Ànima es en Matias, el qual no va per bon camí.
 Personatges
Els personatges principals de la novel·la es poden agrupar fàcilment en dos blocs:
A. Per un costat, els que són presentats a partir de característiques positives (la Mila i el Pastor).
B. Per l’altre, els que reuneixen característiques negatives (en Matias i l’Ànima).
Tant el Pastor com l’Ànima fan la mateixa funció en relació amb la Mila i en Matias, exerceixen una mena de mestratge, encara que en uns sentits radicalment oposats. El Pastor fa madurar a la Mila, mentre que l’Ànima fa portar per mal camí a en Matias.
Mila: és el personatge principal, la protagonista i és un personatge rodó.
És una noia jove, maca, sana, insegura i de classe mitja-baixa. S'ha criat amb els seus oncles ja que es òrfena a la plana i al començament no s'adapta a la muntanya. Al morir el seu oncle s'ha vist obligada a casar-se amb en Maties, ja que realment no l'estima (aquesta informació sobre la vida anterior ens la facilita al capítol XII). La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses per tant és un personatge variable.
Al principi del relat la Mila té por de tot, és inexperta i se sent insegura, i no és capaç de prendre decisions sobre la seva vida. Té moltes ganes d’estimar en moltes vessants (el marit, altres homes, un fill, coneguts i amics), però és impossible i això farà sentir-se insatisfeta.
 Al final de l’obra totes aquestes característiques desapareixen, i gràcies a l’experiència viscuda, i això ajudarà a crear una nova Mila .
Matias és un personatge caracteritzat, sobretot per ser gandul, mandrós, la inactivitat, que inclou la sexual i amb totes les variants que es vulguin, sense ambicions i ignorant.  També sabem que és covard, que faria qualsevol cosa per evitar discussions, que intenta fer la seva, i que la dona no se li enfadi, cosa que no sempre aconsegueix. Pel que fa al físic, passa de ser gras a prim ja que, gràcies a la influència de l’Ànima, trobarà la seva veritable naturalesa: és un jugador compulsiu que s'activarà i s'aprimarà quan comenci amb aquesta activitat.
Pastor (Gaietà), se l’anomena sempre així al llarg del relat, ja que fa de pastor, però no podem ignorar que aquesta paraula també té el sentit religiós de guia d'ànimes hem de tenir clar que la funció que exerceix en relació amb Mila és la de guia. És un home agradós i servidor. En aquest personatge la Mila hi troba suport, algú capaç d’escoltar, d’aconsellar, de predir (tot el que se suposava que havia de fer el marit a l'època). Del seu passat sabem que és vidu, que la dona morí tràgicament d'accident i quan estava embarassada; però no sabem d'on ve. En el moment que la Mila comença a patir una depressió, el Pastor decideix fer-li fer coses i explicar-li rondalles per tal d'ajudar-la. Físicament és descrit com un home menut i vital d’uns 40 anys o això creu la Mila, fins gairebé el final de la novel·la, quan en té seixanta-quatre. A més de que se li estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda que se li menjava mitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl.
L’Ànima és un personatge totalment oposat al Pastor és el personatge negatiude l’obra. L’Ànima gairebé no parla. Més que parlar, emet uns sorolls semblants als que podria fer un animal salvatge (crits i sorolls ). De fet, els trets mitjançant els quals el personatge és presentat fan pensar més en un animal que en un home (ulls que recorden un insecte, dents blanques, genives grans, extremitats peludes que semblen grapes).
Si al Pastor li eren associades característiques positives, les de l’Ànima són absolutament negatives.  És el personatge que provocarà la tragèdia final. A més sabem que és un lladre (a banda de robar els conills, roba els diners del Pastor), un assassí (es pot deduir que ha mort el Pastor) i un violador (agredeix sexualment la Mila al penúltim capítol) a més del seu ofici (és caçador, mata animals, just a l’inrevés del que fa el Pastor).
 Com a personatges secundaris, hi ha en Baldiret (el nen que no pot tenir la Mila això fa que li desperti l’esperit maternal, és innocent i sempre ajuda al Pastor i li agradaven molt les seves rondalles, és mogut  i es fill de la Marieta) i l’Arnau (fill de la Marieta i és l'home atractiu, masculí i honest que s'enamora de la Mila i, en no ser correspost, no pot perdonar-li), la Marieta(mare d'en Baldiret i de l'Arnau, una dona molt amigable que es porta molt bé amb tothom, també amb la Mila, però al final es deixa portar pel que diu la gent i també li dona l'esquena),  mentre que el paper que tenen els altres personatges no citats fins al moment (la resta d’habitants de la masia de Sant Ponç, participants i músics a les festes) és pràcticament irrellevant.
• Simbolisme
1.      Dualitat còsmica
Es veu una clara diferencia entre els personatges bons i els malvats i es pot veure simplement amb les seves accions ja que uns fan el be i els altres el mal. Un exemple es l’Ànima que es com una bestia i es el negatiu en persona i durant la novel·la arrastra a la seva negativitat al Matias.


2.      La terra baixa i la terra alta
Utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida").


3.      Paisatge esdevé un paisatge simbòlic que tradueix  estats anímics i opcions vitals com la del pastor.


4.      Sant Ponç, la capell i el Bram: el patró del lloc, presenta una dualitat i també la té el doble santuari que li ret homenatge: el Bram i l’ermita. Sant Ponç es representant com un sant d’aparença burleta i barreja elements sagrats i sensuals


5.      El somni de la Mila: ella somia que li tiren ‘boletes’ les quals simbolitzen la violació de l’Ànima.


6.      El grill contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida. Són símbol de vida però també ho són de la Mila, hi ha gent que pensa que són un símbol sexual ja que sempre que apareixen ho fan amb el seu peculiar soroll (ric-ric) i aquest soroll és el que fan servir per aparellar-se
• Estil i llengua
Durant l’obra es poden veure 3 nivells de llengua. La veu narrativa que utilitza un registre més culte, els personatges utilitzen un llenguatge més popular i vulgar i el pastor un llenguatge on s'hi barregen trets rossellonesos i de la zona de l’Empordà.


En general és una llengua rica i expressiva que barreja entre un registre viu, imaginatiu, i un registre amb alguns tocs d'aspror.
De fet, aquest model respon molt bé a l’interès dels modernistes d’incorporar el llenguatge parlat del camp per reproduir l’«ànima catalana».


Creació d'un llenguatge autòcton i nou deslligat del llast masculí. Útil per transmetre la fantasia/realitat dels sentiments i vivències d'una dona en un joc que combina el conscient i l'inconscient i que explora i defineix la sensualitat/sexualitat des d'un cos i pensaments femení mitjançant imatges, metàfores, comparacions i altres recursos. Descripcions on és útil aquest llenguatge inventat per una dona per descriure el sentiments i pensaments d'una altra dona:


Sensacions de plaer viscudes pels sentits. Maternitat com a projecció afectiva. Erotisme.
Sentiment de culpa pels sentiments eròtics. Assetjament sexual. Violació com a afirmació de la força i bestialitat sobre la dona. Fogositat i desig de passió. Autoestima i reafirmació del jo. Posició contrària davant l'amor convencional de lliurament i sacrifici de les dones.
• Visions i interpretacions
1.      Idealista concretament la Mila es la que té una visió d’un món idealitzat i desitjat que no té com quasi tothom actualment, el problema es que no ho accepta i això li prova ser infeliç.
2.      Realista- Naturalista és una obra força realista ja que ens mostra una situació amorosa que a qualsevol persona li podria passar però per una altra banda hi ha l’Ànima la qual  no és per a res realista encara que la podríem relacionar en la realitat en una persona tòxica.
3.      Simbolista. És una de les principals característiques que té l’obra ja que utilitza molt el simbolisme ja sigui en objectius o animals o ve en accions com en el capítol de ‘Neteja’ que relata que la Mila esta fent neteja de l’ermita i simbolitza que també fa neteja ella interiorment al seu caos en tema amorós entre altres.