Aigües encantades.

1.      El teatre modernista: del naturalisme al simbolisme

El teatre modernista es pot dividir en dues grans tendències: el teatre d’idees i el teatre simbolista:

El teatre d’idees és un teatre influït pel dramaturg noruec Henrik Ibsen,que no dubta a posar en qüestió les actituds hipòcrites de la societat establerta.. A aquest tipus de teatre es caracteritza per l’autorealització individual del personatge, que ha de prendre la decisió de tallar amb els lligams morals i afectius per ser ell mateix. Aquesta característica permet al personatge expressar les seves resolucions vitals i reflectir els conflictes i la crítica social entre l’individu i la massa (artista-societat). És un teatre compromès ideològicament, que no és complaent. No sorprèn, per tant, que una part del públic es resistís a acceptar aquest teatre regeneracionista.

El teatre simbolista, està basat en el simbolisme, que s’aprecia en la caracterització dels personatges, en el llenguatge i els recursosliteraris utilitzats (art total), per d’aquesta manera, remarcar la poeticitat del moment amb metàfores centrals. Pel que fa als personatges, se’ns imposen com unes figures que tenen una entitat representativa. A més,  presenta un caràcter més pessimista i escèptic que el teatre d’idees, evitant la idealització excessiva i aproximant-se a una visió més real de la complexitat de la vida i la recerca de la felicitat. Maurice Maeterlinck serà un dels principals influenciadors d’aquest teatre.

2.      Joan Puig i Ferreter

Joan Puig i Ferreter neix a la Selva del Camp el 5 de febrer de 1882. Fill natural d'un terratinent ric, passa la infantesa i l'adolescència amb la seva mare a casa d'uns oncles, perquè el seu pare no el reconeix mai. A Reus, estudia el batxillerat i s'integra en el cercle literari. Es trasllada a Barcelona el 1901, on inicia estudis de farmàcia, que abandona, i exerceix diversos oficis, alhora que s'introdueix en el sector més anarquitzant del modernisme.

El 1903 marxa a França, on passa més d'un any en una situació de vagabundeig i misèria. L'origen familiar irregular i l'experiència en terres franceses es reflecteixen insistentment en la seva producció literària, que inicia en retornar a Barcelona, l'any 1904, amb Diàlegs dramàtics, complementats dos anys més tard amb Diàlegs imaginaris, que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes.

En la primera etapa, hi destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d'un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d'humils (1909). Les seves idees d'aquest període sobre el teatre i la funció social de l'artista es condensen en la conferència "L'art dramàtica i la vida" (1908).

A propòsit de La dama alegre, que va ser acusada d'immoral.

La situació social d'aquests anys és tensa, els conflictes entre treballadors i empresaris s'accentuen i el record de la Setmana Tràgica és present; tot plegat fa que el públic vulgui evadir-se a la platea i els empresaris teatrals, com els actors, exigeixen obres fàcils que diverteixin. Puig i Ferreter, que vol incidir en la societat "amb afanys purament apostòlics", com escriu Graells, però al mateix temps pretén guanyar-se la vida escrivint teatre, va haver de cedir i adaptar-se a les necessitats del nou públic, majoritàriament burgès: s'imposen l'alta comèdia, el poema dramàtic i el teatre poètic i sentimental. Són exemples d'aquesta segona etapa de Puig i Ferreter: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), La dama de l'amor feréstec (1921), L'escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923), obra amb què va tancar quasi definitivament la seva producció teatral.

Novament en crisi, es dedica a la narrativa, que ja havia iniciat amb La novel·la d'Esther (1918). Els primers intents, L'home que tenia més d'una vida (1924) i Les facècies de l'amor (1925), culminen en Els tres al·lucinats (1926), una obra extensa on tracta novament el tema dovstoievskià de la relació entre amo i esclaus, caracteritzada ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística i Vida interior d'un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l'assaig.

El 1928 es va fundar l'editorial Proa, i Puig va ser director literari de la Biblioteca A tot vent.

En aquest període va col·laborar amb articles sobre literatura, art, teatre i temes quotidians a "La Publicitat", "L'Horitzó", "El Diluvio" i "La Campana de Gràcia", que va dirigir des del 1932.

A partir de la proclamació de la Segona República, va dedicar-se intensament a la política dins d'Esquerra Republicana de Catalunya: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català, i va recórrer tot Catalunya com a conferenciant i propagandista. Aquesta dedicació el va allunyar de les lletres, que va reprendre el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, i On són els pobres? Dos anys després va publicar en tres volums la novel·la La farsa i la quimera amb nombrosos personatges, història amorosa i moralitat inclosos.

A l'inici de la guerra civil, va ser nomenat conseller d'assistència social, càrrec que va ocupar poc temps. Enviat a París com a negociador i comprador de material bèl·lic per a la República.

En els seus darrers anys, amb la salut malmesa, es va dedicar a la correcció i l'edició del cicle, a Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini.

També va escriure poesia i el dietari Ressonàncies, redactat entre 1942-52. Va ser ministre de justícia del govern republicà a l'exili (1952-54). Va morir a París l'any 1956, i la seva obra ha estat poc coneguda, malgrat que l'escriptor i assagista Joan Fuster digués que era "potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX".

3.      Aigües encantades: lectura i anàlisi

o   Estructura

Aigües encantades es divideix en tres actes. La presentació de l’obra aniria des de la presentació del personatge de Cecília fins a l’aparició del seu pare en la narració.  El nus explica tots el conflictes familiars i els del poble, i finalment el desenllaç amb el diàleg entre Cecília i Vergés. El final d’Aigües encantades recorda als finals

de L’alegria que passa i de Cigales i formigues, amb la ruptura dràstica entre el món ideal i elmón de la realitat. L’estructura de la trama queda perfectament arrodonida amb la iniciació d’una diàleg entre Vergés i Cecília i el tancament amb una altre diàleg entre aquests dos personatges.

o   Els personatges

ü  Vergés: Es el mestre del poble i no destaca és poruc i passa per desapercebut, des de el principi comparteix les mateixes idees que la Cecilia tot i que no mostra molt la seva opinió perquè vol acontentar a tothom, l’intenta fer canviar d'opinió respecte als seus pares però a la vegada li dóna recolzament a l'hora de posar els seus pensaments i sentiments al descobert. Al final de la novel·la Vergés demostra un afecte per la Cecilia. No li agrada el conflicte. És pla i sense evolució.

ü  Foraster: No té nom ja que és un personatge simbòlic i se li atribueix ‘Foraster’ perquè mostra que ve de fora, se li atribueix els adjectius d’atrevit i d’heroi sobre el qual recauen valors com l’individualisme, vitalisme  i el coneixement del món que són racionals científiques i emocionals. Aquestes característiques són semblants a les de la Cecília. A més a l’obra ens diu que ha estat a França, Alemanya i als països del nord d’Europa.  Es defineix com modernista. Gràcies a la seva formació acadèmica és conscient dels problemes que té al societat , estancada en el passat. I per això té la voluntat i la iniciativa per actuar i decidieix anar al poble de les aigües encantades per tal de portar el progrés.

ü  Pere Amat: Marit de Juliana i pare de Cecilia. És un propietari rural. Ferm, autoritari, masclista, orgullós i partidari de la religió catòlica. Molt fet a l’antiga. Creu que la seva filla ha estat maleïda ja que al tornar de la capital tot el que ell l’havia inculcat havia desaparegut, està totalment en contra amb les teories que el foraster intenta demostrar al poble per acabar amb la sequera. Està al bàndol del Mossèn Gregori juntament amb Joan, amic i company. És molt estricte amb la seva filla. És un personatge negatiu

ü  Juliana: És la mare de Cecilia i esposa d’Amat. Dona de mitjana edat. Intenta canviar els pensaments de la seva filla però d'una forma més moderada que la del seu pare, en certa part també està d'acord amb el quela seva filla diu, però darrera hi ha el seu marit i el Mossèn que intentaran canviar-la d’ idees. Al final de l'obra arriba a adonar-se de que la seva religió i les seves idees no son tan bones com ella pensava en un principi.

ü  Mossèn Gregori: És el mossèn del poble. Tot ho justifica amb la religió, està totalment en contra de les idees de Cecilia i del Foraster, fa creure a la gent que son enviats del dimoni o simplement que intenten acabar amb la religió al seu poble per tant és un personatge molt influent al poble i té un gran de domini de la parla oral. Intenta per tots els medis que Juliana es posi en contra de la seva filla i recolza les accions de Amat però evitant la violència.

ü  Joan Gatell: És el batlle del poble, està molt lligat a Pere Amat i al Mossèn, però és un dels pocs que es preocupen i escolten al Foraster, es mostra molt interessat en el que diu el Foraster respecte als Gorgs de la Verge. No és tant radical com Amat i més tard serà totalment diferent que ell en l'aspecte d'idees.

ü  Trinitat: És la dona del Batlle i amiga de Juliana. En tot moment dona suport a Pere Amat respecte les decisions i els comentaris que fa sobre la seva filla. Fins i tot, a vegades, arriba a contradir les opinions i fets del seu marit Joan perquè estan en contra del pensament tradicionalista del poble.

ü  Senyor Vicenç: És el veterinari del poble, aquest home es molt apreciat per Romanill ja que el considera com un savi perquè té llibres i un gran nivell cultural. El senyor Vicenç està a favor de la teoria del foraster.

ü  Bartolomeu: Era un jornaler que es guanyava el pa de la seva pròpia suor, estava totalment en contra de Mansó perquè aquest era molt avariciós i molt ric.

ü  Romanill: No donava molt recolzament a les idees catòliques i recolzava el que deia el foraster, aquest era pastor d'ovelles.

ü  Braulia: És la dona del pastor no donava molt recolzament al seu marit.

o   El personatge de Cecília

Cecília és un personatge positiu. És la filla d’un dels homes importants del poble, Pere Amat, el cacic, amic de l’alcalde i del rector. Fisicament és molt nerviosa, morena i petita.

Durant la narració Cecília es troba al poble perquè és a casa dels seus pares de vacances perquè estudia la carrera de mestra a la ciutat. Cecília és el personatge que decideix reivindicar-se donat que és una dona forta i segura d’ella mateixa, amb opinions pròpies alliberada de la tradició i de l’autoritat paternal per tant inconformista.  

D’una banda, rebutja les creences religioses i s’enfronta amb el seu pare pel control absolut de la vida de la Cecília  i pel seu fanatisme religiós. La necessitat d’independència de la Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a mestra, una ideologia que entén la necessitat de canvi, de progrés científic i se n’adona de la de la seva submissió. Vol marxar del poble.

Per altra banda, com a causa d’aquesta necessitat de progrés, Cecília ja no es revolta només contra la figura paterna, sinó contra la societat que representa allò contra el que ella lluita (immobilisme, tradició, ignorància, control sobre el poble, fanatisme religiós) la qual no vol renunciar a les bases tradicionals del seu funcionament i a la qual Cecília tracta d’ignorants.

Finalment, Cecília es revolta contra la condició de la dona en aquesta societat arcaica. Cecília veu que les dones com la seva mare submises i sotmeses al seu marit, que no valen res, són anul·lades pels seus marits i incapaces de poder decidir. Apunta també que són les pròpies dones les primeres culpables d’aquesta situació, per permetre sotmetre’s primer a pares i després a marits. Tot aquest pensament de la Cecília fa que les dones del poble la odiïn perquè tenen enveja de la seva llibertat. Aquestes situacions, fan que Cecília sigui un personatge nou és un personatge modern, individualista, capaç de mantenir una actitud racional i que margina els seus sentiments.

o   Temàtica i ideologia. Conflictes: individu- societat, religió- raó, reaccionarisme-progressisme, home-dona, món rural-món urbà, tradició-educació.

ü  El conflicte individual que trobem a Aigües encantades és davant la Cecília ja que és un personatge solitari que va en contra de la societat inclús de la família i un exemple amb el que xoquen és la religió. L’individualisme a part de la Cecília també es troba amb el personatge del Foraster, els dos volen ser ells mateixos i seguir els seus pensaments. La diferencia entre els dos és que es pot veure el seu valor de individualista des de un bon principi no com la Cecília la qual pren la consciencia de individualitzar-se.

A més a més la societat és una massa conformista amb supersticions i un endarreriment.

ü  Religió i raó: La religió és el tema principal en l’obra. I es pot dividir en dos bàndols ben marcats el de la Cecília i el Foraster els quals s’oposen a la creença religiosa i o defensen amb el pensament científic i de la raó en canvi l’altre bàndol que és la majoria i la societat relacionen cada succés amb la religió i un exemple es la el miracle de la sequera.

ü  Reaccionarisme-progressisme: la societat és el exemple més clar de No progressiu i es a causa del pensament amb el qual viuen, el qual és arcaic.

ü  Home- dona: hi ha una clara diferencia entre home i dona ja que l’home es nota que té el poder i en canvi la dona és la submisa.

ü  Món rural- món urbà: la diferencia es veu en la vida de la Cecilia ja que vivia amb la seva família i estava d’acord amb els pensament que li imposaven els seus pares cosa que va canviar un cop va anar a estudiar i viure al món urbà.

ü  Tradició-educació: la Cecília al estudiar per ser mestressa obra els ulls i es dona compte de la realitat en la qual viu. Per tant gràcies a l’educació s’oposa a la tradició que volen els seus pares. A més la Cecília es dona compte del paper de la seva mare i del submisa que és en front al seu pare i li intenta fer veure finalment ho fa.

o   Altre motius temàtics: el conflicte generacional, l’amor filial, el saber de les dones i els estereotips femenins, la violència, l’autoritat i l’autoritarisme.

ü  El conflicte regeneracional es dóna perquè és la pròpia societat la que no vol progressar ni canviar les tradicions del seus avantpassats, tot això es causa del seu fanatisme religiós. S’oposa al conservadorisme de la burgesia.

ü  L’amor filial la Cecília arriba un moment en que posa en dubte aquest amor, el qual haurien de tenir els seus pares cap a ella però potser pels pensaments que tenen i xoquen no hi és.

ü  Saber de les dones i estereotips femenins: les dones estan en una societat arcaica per això no tenen un paper important tot i que la Cecília al oposar-se fa un gir en aquest estereotip de que les dones no tinguin dret ni vot.

ü  Violència: el masclisme evident per part de Pere Amat, que minimitza i menysprea la seva dona de forma continuada. Ella és  la Juliana, que ho accepta i es resigna fins que  la Cecília  l'ajuda a veure que no pot seguir així.

ü  Autoritarisme i autoritat: els pares de la Cecília representen l’autoritarisme sobretot el seu pare Pere Amat i la submissió en vers a la societat.

o   La influència d’Ibsen

Henrik Ibsen fou un dramaturg noruec considerat el pare del drama realista modern. Les seves obres van ser considerades escandaloses per representar un model de societat que qüestionava els valors familiars i l’autoritat. A més d’influir sobre Puig i Ferreter, també va influir sobre altres escriptors espanyols del segle XX com Benito Pérez Galdós, Echegaray o Benavente. Una de les màximes influències d’Ibsen en les obres modernistes ha sigut l’enfrontament individu-societat: apareix la idea d’un ésser superior, amb amplis coneixements, capaç de canviar la societat, de modernitzar-la. Però aquesta societat el rebutja i el margina perquè no comparteix aquestes idees. L’heroi revoltat, l’individualisme, el fet de prioritzar un conflicte plantejat en termes individuals més que no pas com un problema de lluita de classes són elements que remeten al model ibsenià.

Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per als regeracionistes catalans. Se’l va identificar amb el teatre d’idees i es va convertir en el model del Modernisme, ja que era l’home que havia donat forma artística a la idea d’alliberament de la tradició i de l’immobilisme. El que és indubtable és que el teatre d’Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees que defensava (progrés, modernitat...).

Avui dia, és l’autor no contemporani les obres del qual més es representen a Europa. A més tindrà el paper de modernitzar la societat a través de la seva literatura.

Finalment cal dir que el fet que Henrik Ibsen fos una de les majors influències per als escriptors modernistes com Puig i Ferrater, fa que la seva obra Aigües encantades tingui certs trets comuns amb l’obra Un enemic del poble d’Ibsen:

1.      L’aigua: a totes dues obres apareix l’aigua, un balneari a Un enemic del poble i les d’uns gorgs a Aigües encantades.

2.      Paral·lelismes entre personatges.

3.      Conflicte familiar: A Aigües encantades a la família del Amat que son els cacics del poble, el conflicte esclata entre pare i filla, i a Un enemic del poble el conflicte és entre dos germans.

4.      Per tant, el fet que el títol de l’obra d’Ibsen sigui “Un enemic del poble” fa relacionar ambdues obres, ja que el foraster d’Aigües encantades també esdevé un enemic per al poble, ja que vol canviar la situació a la qual el poble s’oposa. Cal remarcar, que Aigües encantades de Puig i Ferreter no és un plagi, si no una adaptació de l’obra de l’autor noruec.